Escultures Transparents

Rafael Marquina

30/03/00. (Sala 193)

Rafael Marquina, una porta a la imaginació.

Rafael Marquina, el dissenyador del setrill més pràctic i funcional del món, ens sorprèn ara monstrant-nos una altra faceta de la seva feina, aquella que, segons el repertori convencional de les arts, es podria incloure en la denominació d’escultura. Amb tot, particularment se’m fa difícil tipificar com a simples escultures aquests objectes plàstics que no tenen cap vocació utilitària, ja que les preocupacions, els plantejaments i les intencions de Marquina van més enllà de l’obtenció d’una bellesa agradosa a la retina. Aquests cubs de 30 x 30 x 30 cm que s’obren a una visió frontal, anterior i posterior, amb ocasionals obertures laterals, són peces construïdes amb molta cura. La grandària, la profonditat, les parts opaques i translúcides…tot ha estat calculat al mil.límetre, perqué Marquina malda per anar més enllà d’una visió estàtica o unidimensional de les seves obres, com l’espectador descobreix ben aviat. La seva obsessió és la d’aconseguir lligar els espais interiors i els exteriors, la d’ajudar a veure aquells àmbits que es creen al dedins dels cubs. Marquina indueix al públic a practicar una recerca visual entre finestres, plafons, aretes, traus, plans amb l’objectiu d’introduir-lo en aquests recintes que són molt a prop de la idea oriental del buit, de viure’l i de sentir-lo. En realitat són una versió contemporània de les cases de l’ànima, espais en els que no es viu una experiènica física, sinó perceptiva, espais que desencadenen el nostre imaginari.

Per Marquina aquestes construccions són espais-passadís, zones de trànsit que cada espectador pot organitzar a la seva manera, sense cap mena de condicionants. Per aixó són arquitectures de la transparència, aconseguides a partir d’un subtil joc de modulacions, que podríem denominar elogis a la llum i a l’ombra. Els constructivistes russos, els neoplasticistes, els cinètics, els geomètrics, els neoconcrets, els minimalistes…tots els sabers de Marquina (la seva recerca de la forma pura, el coneixement dels recursos industrials, l’arquitectura dels objectes petits, la del perfeccionisme tècnic, els acabats impecables i els colors metafísics). Paradoxalment, peró, no comparteix cap dels objectius o dels models d’aquestes tendències o corrents. I per bé que només coincideix amb elles en la idea d’ordre, el rigor conceptual, la claredat compositiva, la simplificació de les formes i l’aprehensió de l’espai, alló que el diferencia és que crea uns espais que deixen de ser-ho per transformar-se en uns llocs, uns territoris en els que passen coses, una “forma pura de la sensibilitat”, en paraules de Kant.

Daniel Giralt-Miracle