Cadenas Cinéticas Articuladas

Luis Cortés

04/05/00. (Sala 194)

Amb aquest títol s’obre una exposició composta per més de dotze escultures en acer. Dotades d’un motor (220 V o 12 V) que connectat a la xarxa directament o a través d’un transformador reprodueixen formes, moviments i ritmes de diferents éssers: animals, plantes, una muntanya, una ona, o altres fenòmens de la naturalesa. Són escultures motoritzades.

Cadascuna de les peces es compon d’un nombre d’elements articulats entre si (des de 9 en la “ona” fins més de 30 en “el cavall d’Añón”), segons la qual cosa aquests existeixen en un estat d’interdependència i cap d’ells és capaç de moure’s sol o amb naturalesa pròpia. La potència del motor, a diferent nombre de revolucions en cada cas, passa a una manovella principal distribuint-la a bieles i balancines. Són el que es diu en mecànica cadenes cinètiques articulades. Disposats tots els eixos en un sol pla espacial són principalment siluetes.

Moviment i forma es delimiten en l’espai. Les funcions mecàniques o mobilitat dels éssers, sigui de manera interna o externa imprimeix a aquests una forma determinada i al seu torn aquesta és capaç de generar uns moviments. La cua del dofí, l’arpa del lleopard, les branques d’un arbre són formes traçades per un treball mecànic. Dit d’una altra manera és en tots els éssers un disseny del moviment.

Sintetitzats els elements que componen les peces en línies rectes, les úniques corbes que es descriuen són les traçades pels mecanismes a través de punts de gir, però tan sols en un temps determinat: són principalment representacions del moviment.

Només he volgut imaginar alternatives per a l’art, apostant sempre per qualsevol forma de tècnica, que pogués aportar noves imatges, oferint significats diferents del món del nostre ésser.

Només he volgut imaginar una cua de dofí, metàl·lica, sortint de l’aigua, generant efectes: una font pública. Un arbre confós entre arbres reals, movent-se amb l’aire. El moviment d’una ona, potser també per si algun dia necessitem recordar-les.

Luís Cortés

https://www.youtube.com/watch?v=zUvB6T3-UWk&list=LL&index=27

Algunes reflexions sobre el moviment i l’abstracció en l’art, motivats per l’obra de Luís Cortés.

En una certa pel·lícula d’Antonioni, els seus personatges, en un passeig nocturn pel port, es detenen com atrets per alguna cosa: moguda per l’ondulació lànguida i monòtona de l’aigua, una filera de cilindres metàl·lics encadenats que es balancegen i entrexoquen amb la fatídica obstinació d’un moviment perpetu. Els personatges, absorts, romanen immòbils, amb la mirada atrapada per aquest esdeveniment trivial i fascinant. Una mirada llarga i atenta com aquella que repetim, sempre, idèntica, davant el foc.

Delit i estupor: el lent esfondrar-se de la paret glacial; el serè pas dels núvols, crispantement uniforme; les aigües de la cascada que, amb espectacular desordre, es precipiten irremeiablement al buit. Delit i estupor: No davant el cas estrany, sinó davant alguna cosa que ens resulta inexplicablement familiar: mirem com recordant.

La mil·lenària experiència d’habitar el planeta ha fet de cada troballa un retrobament, un estímul que desperta una vivència oblidada. I no és només la matèria el que recordem sinó, fonamentalment els seus comportaments: la manera en què raja l’aigua de la font, la manera en què es trenca el gebre sota els nostres peus. Fenòmens, esdeveniments, petites catàstrofes que han imprès en el nostre cervell els respectius reflexos, la nostra pròpia consciència motriu, el nostre instint gestual. Es tracta, en el fons, d’aquesta fosca complicitat de l’ull amb la mà que ens inclou en la gegantesca maquinària del món com a testimonis i actors.

Luis Cortés ens proposa una sort de catàleg incomplet dels moviments, atribuïbles tots ells a fenòmens reals, obertament declarats, batejats amb el nom dels fets que cada peça imita. La realitat està expressament representada i, per tant, convocada; però no estem davant un cas d’il·lusionisme. Aquella sàvia sentència oriental que “mereix quedar-se cec qui vegi els fils de les marionetes” aquí no es compleix. En el nostre cas, més aviat podrà sostenir-se el contrari: res ha comprès qui, en honor al realisme, oblidi o intenti no veure els mecanismes d’aquests objectes.

A propòsit i sense concessions, l’artista ens deixa tot sol amb les seves palanques i bieles,

Enfront de la materialitat de la maquinària nua i elemental. El principi motor està mostrat sense pudor, encara que pulcrament. Perquè vegin els que sàpiguen veure. O per a ensenyar a mirar. Per a aconseguir que es vegi el moviment, a seques, travessant la imatge de l’objecte animat que la peça rememora.

Un moviment que pertany alhora a dos mons: al món de la màquina i al de l’objecte representat. Al qual es veu i al qual allí no està. Un moviment arrabassat als seus amos originals, metafòric com el del robot. Com el salt en càmera lenta d’aquell lleopard, que ens fascina amb una sensualitat d’origen desconegut i que també al·ludeix a altres moviments, potser altres salts, alguna cosa que ja no recordem. O com la dansa mateixa, que ens plau perquè imita perfectament una altra cosa sense deixar de ser pura dansa. Dansa pura.

Veure, llavors, la màquina, abstreure el seu moviment, reconèixer després en ell en ser real i tornar-lo a oblidar per a retornar al mecanisme. L’experiència artística és un itinerari d’èxtasis diversos: més que una arribada, un viatge.

Perquè, en la seva forma pura, l’art figuratiu és fruit de l’abstracció i, en la seva apreciació, remet a ella; l’abstracte, stricto sensu, només resideix en el concret; perquè manca d’existència autònoma fora del pensament. La noció de “art abstracte” és, en aquest sentit, redundant, i el seu exercici, pràcticament superflu.

I és així que descobrim, de sobte, que el màgic moviment de la muntanya mecànica de Luis Cortés, torna irrellevant aquell aleatori oscil·lar sense sentit dels mòbils de Calder.

L’art no es plasma en la figura ni en el principi formal sinó en el pèndol que va de l’una a l’altre: una oscil·lació entre matèria i sentit que no es deté i que ens manté en suspens. I l’experiència artística no és sinó la inquietud que aquest titubeig suscita.

Norberto Chaves