Santiago Roqueta (1944-2005)

Santi Roqueta

21/03/13. (Sala 295)

Les aquarel·les d’un arquitecte, dissenyador i mestre.

Inauguració: Dijous 21 de Març a partir de les 19:30 hores. Fins el 20 d’Abril de 2013.

“Parlem massa. Hauríem de parlar menys i dibuixar més. A mi, personalment, m’agradaria renunciar totalment a la paraula i, com fa la Natura orgànica, comunicar quant hagi de dir mitjançant dibuixos”

Aquestes paraules de Goethe encapçalen el primer capítol del “Tractat de Dibuix” d’en Santiago Roqueta (tesi doctoral llegida el 1981).

En Santiago era una persona callada. Un bon amic ha escrit sobre els “silencios elocuentes” i bé li escau aquesta definició; d’altres l’han descrit com “un corrent d’aigua subterrània, constant i generosa…” o han parlat de la seva faceta de mestre lacònic però de pedagogia precisa.

Va incidir positivament en els estudis de dibuix a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Cito un parell de frases suggeridores, amb les que presentava el seu programa:

– “Hem de fer del dibuix una eina creativa del projecte”
– “Dibuixar és SEMPRE projectar, fins i tot en els seus aspectes més cal·ligràfics: el dibuix automàtic, el cadavre-exquis, representa també un projecte tot i que emprant mètodes diferents.
– “La “simple còpia de la realitat” no és altra cosa que un esforç d’aproximació dels sentits i de la raó a una formalització concreta (no és això un projecte?)”.

La mirada aguda d’en Santiago era l’inici del seu procés analític, de la seva recerca personal i de la seva polifacètica pràctica professional que va abraçar els marges de l’art i de l’arquitectura. Va ser mestre, dissenyador, interiorista, arquitecte, dibuixant, editor…

Ja des de l’elecció d’una criatura de Lewis Carroll, com a referent i nom per al seu estudi professional i la seva primera editora de disseny, l’Snark Bazaar (1969) en Santiago Roqueta aposta per esdevenir, ell mateix, una persona de perfil especial, en que la ironia i una bona dosi de surrealisme es manifesten constantment.

Recordem la frase final del seu darrer cv: “De tant en tant pinta per i amb les seves amistats”.

Un d’aquests amics, assidu a les classes d’aquarel·la que feia a casa cada setmana, recordava: “amb prou feines deia paraula. Disposava sobre la taula objectes per a reproduir i amb un gest de barbeta, com si volgués mirar cap el sostre, et feia entendre que podies començar a dibuixar. Dues hores de silenci i concentració… Si el dibuix no podia avançar, senties uns copets a l’espatlla que t’indicaven aixecar-te de la cadira. En Santi agafava el pinzell i… realment era impressionant la seva forma de dibuixar i la manera de transmetre com s’havia de fer… llavors, amb un murmuri, et deia: segueix”.

Avui, aquí, recollim una sèrie d’aquarel·les, exemple de la seva manera de viure i entendre el món.

Santiago Roqueta o la dificultat de l’aquarel·la.
Des de petits se’ns parla de l’aquarel·la com la tècnica més senzilla i educativa . L’únic que té de senzill l’aquarel·la és com netejar els pinzells i la paleta. L’aquarel·la no permet el més petit dubte, cap correcció, cap pentimento. Sembla que l’aparent immediatesa dotarà de frescor a les obres, però això només és així si ens dediquem a pintar paisatges confusos com els de Turner. Si afrontem altres temes- com ho fa Santiago Roqueta, o Fortuny, Sargent o Whistler- l’aquarel·la és una tècnica endimoniada, la que exigeix més previsió, menys improvisació i saber on anem des del inici. Quan Santiago es posa davant d’un llagostí té la pintura clara al seu cap. Un dia Miquel Barceló, amb el qual no deixo de discutir sobre pintura, em va dir una frase que em va impressionar: si a l’iniciar l’obra sabia cap on es dirigia, la cagaba.

Com arquitecte, a Santiago Roqueta li havia de costar molt actuar així, com evidencien les seves esplèndides aquarel·les.
Oscar Tusquets Blanca. Març 2013

Honesto testimonio de un alumno
La acuarela requiere una técnica sutil, lo que durante años la convirtió en práctica adecuada para la formación de señoritas. Sigue siéndolo, afortunadamente. Yo mismo he tratado de ser todo lo señorita que es de menester para que esas aguas inestables y movedizas en lugar de empantanar, vuelen con la ligereza y la buena educación de las señoritas. No lo he conseguido, eso es algo indudable.

Pero, en tanto que uno de los peores alumnos de Santiago Roqueta, yo lo he visto enmendar mis buñuelos con dos pinceladas (dos lo juro) y de repente los buñuelos se transformaban en nubes y salían volando.

Lo mejor de este oficio de acuarelista es que carece de toda tensión artística y sólo exige una extrema elegancia de gesto y, sobre todo, de alma, así como un desmedido amor a dos virtudes que parecen opuestas, la exactitud y la espontaneidad.

La contradicción entre exactitud y espontaneidad es sólo aparente. Cuando uno aprende a respetar las virtudes de las señoritas (virtudes totalmente perdidas) comprende que no puede haber nada más elevado que una exactitud espontánea. Por ejemplo, las acuarelas de Bonnington y los modales de Rosa Luxemburg, aquella inmensa señorita.

Eso y sólo eso enseñan los grandes acuarelistas. Eso, y a dejar de ser una bestia.
Félix de Azúa, mayo 1999

Lliçons de Dibuix
(El dibuix és) Allò que es pot aprendre, sense prejudicis artístics, sobre la comunicació humana, a través d’uns gestos lleugerament diferents als de l’escriptura que, en comptes de xifrar les coses, n’acaricia els contorns, prova de trobar-ne els significats, transmet una substància sensible no codificable d’altra manera…

El dibuix és un llenguatge reprimit: l’índex d’analfabetisme pot arribar a ser del 8% en una societat com la nostra, però el “d’analfabetisme” gràfic -és a dir, la gent que no s’expressa mitjançant el dibuix i que, amb prou feines el llegeix-, deu arribar al 90%.

Per això són necessàries aquestes lliçons de dibuix, per apropar el pensament que s’expressa gràficament al màxim de persones.

Tothom sap dibuixar, però no sap que en sap. Les classes de dibuix serveixen per trobar el racó mental on dorm el dibuix i despertar-lo.

Per fer una instància, un examen, un discurs polític, un manifest, una memòria de projecte, una tesi doctoral, una llista per al súper, un informe, cal saber escriure, però no cal ser poeta, assagista o novel·lista, cal tan sols apropar un llenguatge après a la vida quotidiana.

El dibuix sembla, en canvi, reservat tan sols al món de l’art, i això l’allunya de la resta de la gent, a qui s’ha acostumat o obligat a mantenir una actitud gairebé reverencial davant qualsevol conjunt de ratlles sobre un paper.

Es perd així un recurs de comunió amb el món real que augmentaria la pura percepció i interiorització: dibuixar és quelcom més que mirar, és entendre les coses molt millor, la seva estructura subjacent, la manera tal i com s’han fet i, d’altra banda, ens ensenya a fer servir els objectes que ens envolten. Dibuixar és entendre i també explicar els altres, és a dir, comunicar-se.

Hi ha poetes, filòsofs, novel·listes, assagistes, pintors, dibuixants, artistes, músics, actors, ballarins, dissenyadors, escenògrafs, arquitectes i molta altra gent dedicada al món de les arts. I, aquestes experiències sovint són estanques, incompatibles. Cadascun dels protagonistes assumeixen, directament o el·líptica, característiques pròpies de les altres disciplines: el color de la música, la vibració d’un poema, l’arquitectura d’un quadro, el disseny d’un guió, el guió d’un disseny…

Pot semblar que hi hagi certa mala consciència o intrusisme, quan un escriptor vol pintar, un pintor vol escriure o qualsevol altra combinació entre disciplines. Si bé cal dominar els diferents llenguatges, el missatge és sempre el mateix: la comunicació, l’expressió, la col·lectivitat, la persona.Costa una mica, però un pintor pot aprendre a escriure i un escriptor pot aprendre a dibuixar i així successivament: d’aquesta manera, s’apropen móns tècnicament o aparentment llunyans, tot i que conceptualment idèntics.

Balla, Marinetti, Dalí, Picasso, Van Gogh, Cellini, Delacroix, Constable, eren excel·lents escriptors. García Lorca, Alberti, Lewis Carroll, Faulkner, Víctor Hugo, Kafka, Kubin, eren esplèndids dibuixants. Que dibuixaven Shakespeare, Milton o Cervantes? segur, tot i que no es divulguin els seus dibuixos. Caldria obligar els escriptors a il·lustrar les seves obres, ni que fos la portada del llibre, i als pintors a explicar verbalment les seves imatges. No crec que aquest procés vulnerés per res la pròpia entitat de cada obra plàstica o literària.
Santiago Roqueta, maig del 1999

Tria de dibuixos
Víctima de professions no massa abocades a la pràctica professional del dibuix- sóc arquitecte i catedràtic de dibuix a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona-, la meva activitat pictòrica es produeix de forma molt esporàdica, sense la continuïtat necessària per a consolidar una obra personal tancada i ferma.

Dibuixo a estones, però parlo de i ensenyo coses relacionades amb el dibuix, contínuament. El tinc tant proper que no el necessito d’una manera habitual, com a motiu personal, fins que, de tant en tant, hi torno a caure, com un accident inevitable.

O com la sedimentació involuntària que s’està produint constantment, com un deixeble meu que fos de mi mateix, perdut al bell mig de l’aula i a qui el mestre gairebé mai no li fa cas, gelós dels altres deixebles als qui tracta millor que a mi.

Per aquesta ocasió, el meu mestre no m’ha permès de fer una obra específica. M’ha dit que encara no n’estava preparat (als 53 anys!) i m’ha triat uns quants dibuixos que, diu ell, són els que menys malament reflecteixen el que Ell vol ensenyar.

SANTIAGO ROQUETA MATÍAS, arquitecte, pintor i dissenyador (Barcelona, 1944) 

Dissenya locals capaços d’interpretar i millorar la societat de l’època: Restaurant Ponsà (1970), Restaurant Massana (1975), les sales Zeleste (1973 i 1979).Rehabilita l’àtic d’un edifici de l’arquitecte Josep Lluís Sert a Barcelona, com a estudi professional propi (1975).

Crea Snark Design (1969-1983), editora pròpia de disseny de referència, amb obres recuperades de Rietveld, Giacomo Balla, Hoffmann, Salvador Dalí i altres.

Col·laboracions amb empreses i editores de disseny: TECMO, MÒDUL, CONTACTE, MOBLES 114, SANTA & COLE. Incorpora el catàleg de Snark a la col·lecció de Santa&Cole, afegint nous objectes com les llums TMM, Bàsica, Nòrdica, Gnom, etc. Dirigeix les col·leccions “Snark” i “Clásicos del Diseño”.

Publica
Dibuixos i aquarel·les del patrimoni arquitectònic de diverses institucions catalanes: Ajuntament de Barcelona, Diputació i la Generalitat de Catalunya. Quaderns de dibuixos d’edificis de l’Eixample, les Rambles, Gaudí, l’Alhambra.

Comissariat i muntatge de diverses Exposicions Temàtiques (COAC, Ajuntament BCN, FAD, MOPU: Rafael Alberti, Rietveld, Hoffmann, Gaudí, Coderch, …) i personals de dibuix i pintura.

Objectes propis (Llum “Zeleste”, llum “Bàsica”, Butaca “Vallvidrera”) exposats en diversos museus: MOMA, MNAC, Arts Decoratives de Barcelona, Exposició itinerant “Disseny Industrial a Espanya”.

Professor de Projectes i d’Expressió Gràfica a l’ETS d’Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya (des de 1971). Professor de Dibuix en la “Escola del Treball”, ELISAVA i EINA (1978-1988). Director de la Secció de Disseny a EINA (1976-1979).

Premi Especial de la Fira de Mostres de 1978 per l’estand de “Snark, editora de disseny”.

Altres locals completen l’obra anterior: El Teatre Malic (1984), La Barcelonina de Vins i Esperits (1983), el Snooker Club (1985, Premi FAD), restaurant Els Balcons (1985), el Sísísí amb Gabriel Ordeig (1986), Diverses botigues al Boulevard Rosa (1984-1986), La Galeria Cent (1986), Oficines Ovideo TV (1985).

L’any 1987 estableix estudi professional amb l’arquitecta Pilar Cós. La col·laboració inclou obres de disseny i arquitectura, compromisos docents i universitaris.

Rehabilitació més d’una trentena d’habitatges i locals en edificis emblemàtics del patrimoni noucentista, modernista, racionalista, a partir d’actuacions mínimes i canvis radicals.
En tots els casos dissenya i executa mobiliari i elements d’il·luminació que esdevenen peces úniques de disseny.

Premi FAD d’Interiorisme 1985, pel local Snooker Club de Barcelona. Delta de Plata 1985, per la butaca “Vallvidrera”. Finalista premi FAD d’Arquitectura el 1987.

Director de l’ETSAB (1991-1994). Director del Màster de la UPC “Arquitectura, Art i Espai Efímer” (des de 1994).

Com a director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona proposa a Santa & Cole establir una coeditora per publicar i dirigir les col·leccions ” Clásicos del Diseño ” i “Contemporáneos del Diseño”.

Col·laboracions amb Ovideo TV: projectes de rehabilitació per a les seus de les seves oficines, disseny de mobiliari específic, dissenys, pintures i dibuixos per escenografies, sèries de TV, anuncis comercials i cinema.

Segueix la pràctica professional centrada en obra i rehabilitació. Com és habitual, dissenya i executa el mobiliari específic en totes les obres realitzades.

Premi de dibuix de la UPC, 1992. Primer premi i execució de diverses obra de la Campanya Municipal de Rehabilitació del Casc Antic “Sant Just Llueix-te”, (1999).

Primer premi i execució de la Ràdio Municipal del Prat de Llobregat

Col·labora en el concurs restringit per al disseny de la cerimònia inaugural del “Fòrum de les Cultures de Barcelona”, però s’equivoca de Fòrum i perd el concurs. Dissenya una nova col·lecció de llums basades en el triangle equilàter i en determinades especulacions de i sobre el pintor Albert Durer.

Segueix treballant, com sempre, com a arquitecte, mestre i dissenyador. De tant en tant pinta per i amb les seves amistats.

Santiago Roqueta, 22 de desembre del 2004.

(Nota: En Santiago Roqueta mor a Barcelona el 4 de gener del 2005)