Okika

Vicenç Viaplana

18/11/87. (Sala 093)

Del 18 de novembre al 12 de desembre de 1987.

Les pintures de Vicenç Viaplana dedicades monogràficament a la ciutat ens descobreixen l’aspecte sinistre i angoixant de l’urbs contemporània. Viaplana no ens dóna una versió del paisatge urbà d’aquelles ciutats que tenim més properes com les mediterrànies, sinó del prototipus de ciutat del segle XX, aquella que ha imposat el model del gratacels, les arquitectures verticals i una capa densa d’atmosfera negra i pesant.

Pintura densa, de forts contrastos entre negre i vermell, a pinzellades grasses i negres espessos com quitrà, ens dóna una versió decadent, agònica, i de destrucció permanent del medi urbà avui habitable, mitjançant un tractament exaltat de les arquitectures, presentades com a veritables eixams encobridors de l’element humà que se suposa que viu en aquest edificis impersonals i homogenis.

En algunes pintures, sembla que vulgui fer-nos notar el to plumbós de la ciutat mitjançant l’ús de grisos argentats, mentre que en altres la presència del daurat al•ludeix ambiguament a l’artifici i els ornaments que s’amaguen sota aquest maremàgnum caòtic i espectacularment expressionista. Estètica de la por i de l’angoixa, que ens situa dins d’una imatge infernal i claustrofòbica de la ciutat en flames, caracteritzada per l’absència de l’humà.

Si bé el tema de la cultura urbana i la imatge de la ciutat són comuns a molt pintors de la nova generació, pocs han aconseguit d’oferir un conjunt tan coherent i esplèndid com el que ara presenta Vicenç Viaplana. Potser perquè la seva obra reposa sobre més de deu anys de pintura, potser perquè és un autor que no té pressa, potser perquè l’interessa el treball ben fet, el cert és que Vicenç Viaplana demostra amb aquesta exposició que és capaç d’anar més enllà del fet pictòric en si i del llenguatge específic de la pintura com a finalitat, per oferir-nos tot el seu possible caràcter narratiu.

Pilar Parcerisas
“Avui” 30 d’Octubre de 1986.