La ironía es la erótica de la dialéctica

díez+díez

19/09/12. (Sala 288)

LA FUNCIÓ SEGUEIX A LA FORMA
QUE SEGUEIX A LA FUNCIÓ
QUE SEGUEIX A…

Als germans Díez, els Díez, no els agrada que es faci mofa del seu nom. Ni que els hi diguin 10 i com són dos, 20. Ni 10×2, ni Ten Brothers ni res d’això. Són un tíos molt seriosos, encara que ara ironitzin dialècticament. Tampoc els hi agrada que es confongui la seva feina com a dissenyadors seriosos, signant díez+zeìd disseny, amb els creadors també seriosos, però juganers signant de manera confusa díez+zeíd. És cert que la seva trajectòria els ha dut a investigar en territoris diferents portats pel irrefrenable impuls creatiu i afany reflexiu. Són dels pocs que agrada teoritzar sobre el que fan i fer filosofant.

Suposo que un del dos, Javier o José Luis que és més imaginatiu, i l’altre més racional, però desprès canvien els seus rols i es repten l’un a l’altre en ser tot el contrari. O bé un assossega a l’altre, o s’encoratgen a l’uníson. Jo què sé. El segur és que porten anys apostant per aquesta difícil professió-vocació que és el disseny. Duríssim sobre tot a Espanya, abans de la crisi i ja no diguem cavalcant furiosament sobre la mateixa com passa ara.

El seu treball La ironía es la erótica de la dialéctica, podria dir-se “voilà” i es ve gestant fa anys. Es va presentar una primera família de peces a Madrid i després a Vigo, però la prole ha anat creixent. Ara han arribat a La Sala Vinçon de Barcelona, podríem dir com la Meca (però més petiteta i en un altell) del disseny autòcton i de fora. Una sala per on han passat des de Tusquets a Sottsass, Mariscal, Castiglioni, Ron Arad, etc. Els Díez treballen sobre l’objecte creant ocurrències materials.

Podem dir que són sorpreses gràfiques o volumètriques diferents que pretenen provocar-nos un ¡guau! mental. Volen convertir al visitant en el protector de cada criatura. Vist al revés les seves peces volen l’estima de qui les contempla i els demanen de ser adoptades però ¿per a què? Per alegrar la vida. Aquest i no altre, és l’últim objectiu de tot disseny, sigui d’utilitat o decoratiu. Sempre hi ha una funció, sigui aquesta asseure’s, il.luminar un espai o la teva cara amb un somriure. No hi ha res inútil. Ni fronteres entre funció i forma.

Els Díez no estan sols en aquesta aventura de jugar amb els objectes. Treballen en un terreny amb antecedents il.lustres, des de l’absurd impossible de Carelman als subtils poemes visuals de Brossa carregats de mala baba, passant per la subtilesa d’un Chema Madoz. Però hi ha molts altres artistes conceptuals que han anat jugant amb els objectes, inclòs Manzoni que va omplir una llauna de conserves d’un contingut que ningú encara no ha obert per degustar. Fora fronteres entre art i objecte.

L’aportació de díez+zeíd reuneix moltes virtuts. Per una banda alè d’aire fresc en el disseny estrictament funcional que domina el mercat. Per l’altra ens mostra el seu ingeni. I no cau en el gadget consumista ni la “brometa” banal. Són conceptes ocurrents que el mèrit és haver passat de la idea, no sempre fàcil, o inclús del paper, ja una mica més difícil, a la realitat, tota una gesta. Peces úniques cercant espectadors i compradors sensibles.

Donem la benvinguda a la seva aportació com una nova línia d’investigació formal que enriqueix la seva carrera professional i el panorama del disseny espanyol. O també de l’art objectual, com es vulgui. Bé ¿quina utilitat té aquest meritori exercici especulatiu? Sens dubte més sentimental que pràctica. Jo amb el pas del temps em vaig convencent que els dissenyadors, diguin el que diguin, dissenyen només el que els hi plau i després ho justifiquen. Què si la forma segueix a la funció, que si al contrari: que si decorar també és una funció, però no útil; que si transversal o tornar a la disciplina estricta, bla, bla,…Quan els Díez fan disseny seriós per a la producció seriada, la forma de l’objecte ha de seguir a la funció. Però ara amb La ironia;… la funció segueix a la forma, però tampoc del tot. El que realment volen és expressar el seu talent a l’espera de què algú ho aprecií i ho adopti. Jo sé que en fons els hi donarà molta pena vendre aquestes peces, els agradaria guardar-les totes com fills seus que són, una mica díscols. Però jo animo als visitants a què congenien amb alguna peça per arravatar-los-hi perquè ells es vegin en la tessitura de seguir fent-ne més. Aquesta classe d’objectes són tan necessaris com una cadira. Igual que una tassa és més inútil que un poema.

Juli Capella

– Comisari de l’exposició: Juli Capella
– Direcció d’Art: Noela Gutiérrez