Encendido

Alicia Fingerhut

17/06/81. (Sala 072)

Del 17 de Juny al 4 de Juliol 1981

Les teles d’aquesta obra (oli i composició fotogràfica) expressen uns conceptes que són sempre extrems. De les figures i composició de formes es percep una vocació antiga i directa per a explicar un món personal que, d’una altra manera, s’endevina intransmissible.

L’obra d’Alicia Fingerhut aconsegueix, malgrat el mètode lliure, una estranya coherència.

Encès

És una pintura èpica. Anti-lírica i antirrapsódica. Importa només l’acció. I és l’acció el tema dominant. Els detalls, els petits detalls que acompanyen a l’acció són com l’estendard del cavaller o el vel de la dama nuat a la seva adarga. El que importa és el trot del paladí en la batalla, en el torneig, en el joc perillós de la vida. No hi ha herois ja, o són anònims. Van quedar relegats al paper del baix continu de la comparsa. No hi ha individualitats. Es van fondre en el quefer comú, en els hàbits indiscernibles d’una societat sense documentació i sense rostre. No veiem els fets. Ni els esdeveniments. Veiem la impossibilitat de trobar un rostre on mirar i un espai on aixoplugar-nos.

El conflicte èpic és interior, íntim, ja que enfront de la realitat -el medi natural i l’espiritual- l’home es resisteix al sotmetiment i lluita amb tota l’energia de la seva individualitat. I en els esdeveniments es manifesta aquesta energia -d’una manera concreta i natural- i que succeeixen enmig de la vida col·lectiva, en el centre de la vida en comú. Aquestes són les condicions en què es va desenvolupar sempre la història universal: la guerra és la mateixa, però ha canviant el lloc de la contesa, el camp de batalla. I l’esperit humà és el mateix també: esforçant-se per sortir de la tenebra de la seva consciència -de la de tots- per a accedir a l’espai de la llum.

Només la sort -i l’estratègia- decideixen l’èxit o el fracàs, la mort i la vida. El que realment passa davant de nosaltres és un estat sublim i general en el qual els actes dels homes apareixen com a fets aïllats i passatgers sense significació i sense relleu, confosos en a l’indiferència total del passar de la història.

Només la febre, la febre, ofereixen aquest impuls original que llança a l’home contra la fatalitat. Fatalitat superior a ell mateix, que li excedeix en potència, en força i també en resistència. Sortir a la plaça encès.

Desconfieu de la imatge, receleu de la figura. Aquí l’acció, el tema, arriba a confondre’s en aquest continu indiferent d’on va sortir; és la composició, l’ordre de les figures i el desig de re-composició els únics àrbitres, els que generen la reflexió i el sentiment, els que confonen i els que alteren.

Antoni Marí