Cosquillas para tus ojos

Mariscal

30/11/89. (Sala 113)

Aquesta és una exposició molt nova per a mi. No solament perquè l’estic fent ara mateix, sinó perquè és nova en el mètode i el llenguatge que utilitzo.

Fa molt temps, el senyor Duchamp i diversos més, els Dadás, els Surrealistes, els cubistes i els pops i etc. van utilitzar el llenguatge del Ready Made.

Jo he partit d’aquest llenguatge muntant-me’l primer com un joc. Un joc de nens, on jo mateix em vaig fent unes normes i unes lleis. Fernando Salas, el meu veí d’estudi de Poble Nou, em va presentar a un ferroveller que tenim molt a prop. És molt gran. Hi ha de tot. Bé, gairebé de tot.

Objectes abandonats, restes, trossos, peces, petits trossos d’objectes que han existit i han acabat en aquest magatzem, van passant pels meus ulls i després per les meves mans i carregats en la furgoneta. És com un ball, vas fent les teves rutes pel magatzem i vas descobrint el terreny. Els objectes es van apareixent i ells et descobreixen a tu i tu a ells.

És la primera vegada que fas associacions d’idees, formes i funcions. En el taller els ordeno damunt de grans taules, visualment. Hi ha una contínua reflexió i deixar que la casualitat acosti una andròmina amb un altre, i així comencen a sortir les coses.

Després en el taller de Promac, un equip de professionals d’aquestes noves professions que surten del cinema, de la publicitat, de la tele, de les festes majors, els nous fallers tecnològics que igual et munten una explosió d’un cotxe com et realitzen cinc mil nines nanes de plàstic.

Els Promac peguen, construeixen, solden, ajusten i gaudeixen posant afecte en aquests objectes.

Després una altra vegada a casa passen per un i mil retocs visuals, hi ha alguns que es destrueixen, uns altres recomposen a uns altres, simplement es posen en el seu lloc.

Així, ha estat el procés durant un breu temps, pensant en aquesta nova exposició.

Sé que no invento res. L’única cosa que he volgut fer és provar un nou llenguatge. Reflexionar sobre els objectes, tornar a tenir a la mà i en el coco coses que són boniques, que un dia es van abandonar, es van morir, que ja no serveixen, i tornar a recompondre formes jugant a ser objectes. Cada peça, quan l’analitzes et va dient coses, et veus dins d’una cadena d’homes que han dissenyat, fabricat, muntat, venut, comprat, transportat, utilitzat, rebutjat aquests objectes i que per última vegada tenen una oportunitat de tornar a existir, aquesta vegada fora del seu context. Aquestes escombraries d’avui, que es barreja amb escombraries més velles, torna a parlar-nos de com són els objectes que normalment utilitzem i el perquè de formes i funcions.

No sé, de tota manera és un joc que a mi em serveix per a donar-li pessigolles al coco i també pessigolles als ulls. Als teus i als meus.

Javier MARISCAL.

Barcelona, Novembre de 1989.