Caminants
Gianni Ricci
03/10/13. (Sala 299)
“Caminante, son tus huellas el camino, y nada más…”
Antonio Machado
Els meus caminants, com els del poeta, fan el seu camí per Barcelona que és la ciutat on visc i treballo, una ciutat que ha canviat molt els últims anys i són molts d’aquests canvis els que es reflecteixen en els seus carrers i en els seus habitants.
Caminar com a meditació i com a relació entre nosaltres mateixos i el món.
Un caminar, per uns frenètic i ràpid, per altres mandrós i aturat que rebel·la experiències i històries diverses.
El caminar és una metàfora de la inquietud humana i el nostre vagar s’assembla profundament a la manera de procedir de la recerca filosòfica i científica.
Un caminar per temptatives que exploren: o sigui desequilibri més que harmonia.
Caminar és una experiència d’inquietud i de sorpresa quotidiana.
La sorpresa és possible també a la ciutat si no busquem de forma estereotipada mostres de bellesa sinó, més aviat, allò que no sabem de la humanitat i de la gent, de les seves paraules i de les seves històries. Caminar no vol dir només caminar sinó arribar als altres i a l’inesperat.
Breu nota biogràfica.
Sóc nascut a Roma. La ciutat eterna.
He cursat estudis clàssics primer al Liceu i després a la Universitat.
M’he dedicat i encara m’hi dedico, al cinema.
També he treballat en publicitat però no tinc la paciència ni el caràcter necessaris per aquest tipus de feina.
En cinema, he començat com a assistent de direcció, després he continuat com a ajudant de direcció, com a director, com a guionista i finalment com a productor.
He tingut la sort de treballar amb grans directors com Bolognini, Bellocchio, Risi, Citti, Monicelli, Borowzik, Deray, Bigas Luna i molts altres. De tots ells he après alguna cosa.
Amb Bigas Luna he trobat un amic inoblidable. Junts hem compartir projectes i somnis alguns dels quals els hem, fins i tot, portat a terme.
Sempre m’ha agradat fer fotografies, me’n va ensenyar el meu pare quan jo encara era un nen, amb la seva vella Rolleiflex. També he tingut una fantàstica Kodak Instamàtic i he estimat la Polaroid. Així que vaig poder, em vaig comprar una Nikon F que encara tinc.
M’agrada narrar i trobo que la fotografia és una bona manera de fer-ho. Soc d’aquells que pensen que una imatge val més que mil paraules.
Abans de les Olimpíades del 92, vaig venir a Barcelona i me’n vaig enamorar.
Ja la coneixia pels llibres de Vázquez Montalbán i ja l’estimava.
Encara hi visc i encara l’estimo.
Gianni Ricci
